Al senyor Eurípides tots ho odiaven. Els adults no deixaven escapar cap oportunitat en la qual pogueren dir que era un mal home, i els xiquets li tenien tal temor que el només fet de sentir el seu nom era motiu per a exasperar-se i demanar *compungidos la proximitat de les seues mares. Ningú sabia què era el que havia fet tan dolent per a tenir semblant reputació, però no preguntaven. Si ho diuen per alguna cosa serà, deien.
Al principi, Eurípides posava de la seua part per a canviar aqueixa mala fama; feia regals que eren presos pels veïns com a amenaces; oferia fruita de la seua horta que tots rebutjaven per considerar enverinada i fins a saludava a cadascun dels pobladors pel seu aniversari obsequiant-los alguna cosa. Altre està dir que els seus regals anaven a parar directament a la brossa. Finalment, va desistir dels seus intents i es va ser recloent més i més. Fins a romandre dies i nits tancat en la seua xicoteta casa.
Certa vegada la filla d'un dels camperols, que vivia molt prop de la casa del senyor Eurípides, va emmalaltir greument. Tota la família va haver d'anar-se a la ciutat i abandonar sense previ avís la casa. Finalment van poder tornar, però havia passat molt temps i esperaven trobar-se la casa en ruïnes, la collita totalment perduda i tot el terreny cobert de males herbes. No obstant açò, en arribar es van trobar amb que tot funcionava perfectament, fins i tot millor que abans. Els veïns s'alternaven a regar l'horta, de donar de menjar als animals i de cuidar que tot estiguera en ordre.
Embargat de felicitat el pare de la xiqueta es va acostar a un dels veïns que estava en la casa quan ell va arribar i li va agrair absolutament commogut. ´Va ser cosa del Eurípides, a ell doneli les gràcies´. L'home va córrer a casa del seu veí i aquesta vegada no va tenir en compte els seus prejudicis i les pors disseminades per tot el lloc entorn de la moral d'aquell home. Va colpejar suaument amb els artells i va esperar. Però Eurípides s'havia marxat per a no tornar mai més.
Al principi, Eurípides posava de la seua part per a canviar aqueixa mala fama; feia regals que eren presos pels veïns com a amenaces; oferia fruita de la seua horta que tots rebutjaven per considerar enverinada i fins a saludava a cadascun dels pobladors pel seu aniversari obsequiant-los alguna cosa. Altre està dir que els seus regals anaven a parar directament a la brossa. Finalment, va desistir dels seus intents i es va ser recloent més i més. Fins a romandre dies i nits tancat en la seua xicoteta casa.
Certa vegada la filla d'un dels camperols, que vivia molt prop de la casa del senyor Eurípides, va emmalaltir greument. Tota la família va haver d'anar-se a la ciutat i abandonar sense previ avís la casa. Finalment van poder tornar, però havia passat molt temps i esperaven trobar-se la casa en ruïnes, la collita totalment perduda i tot el terreny cobert de males herbes. No obstant açò, en arribar es van trobar amb que tot funcionava perfectament, fins i tot millor que abans. Els veïns s'alternaven a regar l'horta, de donar de menjar als animals i de cuidar que tot estiguera en ordre.
Embargat de felicitat el pare de la xiqueta es va acostar a un dels veïns que estava en la casa quan ell va arribar i li va agrair absolutament commogut. ´Va ser cosa del Eurípides, a ell doneli les gràcies´. L'home va córrer a casa del seu veí i aquesta vegada no va tenir en compte els seus prejudicis i les pors disseminades per tot el lloc entorn de la moral d'aquell home. Va colpejar suaument amb els artells i va esperar. Però Eurípides s'havia marxat per a no tornar mai més.