Un dia, un jove ple de vigor i entusiasme presumia en la plaça del poble de tenir el cor més sa i bell de tots.La gent es va arremolinar i van confirmar que el seu cor era perfecte, no tenia ni taques ni trencats i bategava amb la precisió d'un rellotge. De sobte, un ancià es va presentar també en la plaça cridant que el seu cor era més bell que el del jove.
La gent ho va examinar i va veure que tenia moltes cicatrius, que li faltaven trossets i tenia grans buits.
El jove li va dir: "Deixa't de bromes. El meu cor és més perfecte. El seu, ancià, és un munt de cicatrius, ferides i dolors."
És cert, va dir l'ancià, però mira cada cicatriu és una persona estimada. Vaig arrancar trossets del meu cor per a donar-li'ls a les persones estimades. Altres vegades, vaig lliurar un tros del meu cor a persones que no m'oferien gens. Aqueixos són els buits que veus. Donar amor és arriscar i aqueixes ferides em recorden que seguisc estimant.
Comprens ara per què el meu cor és més bell?
El jove va romandre en silenci, va arrancar un trosset del seu cor i li'l va oferir a l'ancià. Aquest ho va rebre i ho va col·locar en el seu cor i li va donar un tros del seu al jove.
El jove va mirar al seu cor que ja no era perfecte, però lluïa més bell que abans perquè l'amor de l'ancià fluïa en el seu cor.
Els savis i intel·ligents tenen cap, els humils i senzills tenen un gran cor.
"Et done gràcies, Pare, perquè són els senzills els qui t'entenen…”